Diuen que els gossos intueixen les desgràcies i ensumen la mort. Diuen també que els animals de l'illa de Ceilan van tenir l'instint de pujar muntanya amunt molt abans que el tsunami arrasés el litoral. Nosaltres no arribem a aquests extrems. Sabem que si fa fred i plou tindrem neu, i que la neu rellisca sota el cautxú dels pneumàtics. Però, malgrat tot, no dubtem de llançar-nos per aquestes carreteres fins a quedar encallats al voral. Sabem coses, però no utilitzem aquesta saviesa en defensa pròpia.
Només així s'explica la perplexitat amb què anem arrossegant-nos per aquesta crisi econòmica que va néixer de les trampes d'uns rics transatlàntics i que ara ha desembocat en un increment brutal de l'atur. Els mitjans de comunicació ens adverteixen del risc de deflació, però aquest concepte se'ns escapa. Primer ens van dir que els preus pujaven moltíssim i que d'això se'n deia inflació i que no era gens bo. Tot pujava, des de la gasolina fins a les maleïdes mongetes tendres. Ens encaminàvem tant al desastre que fins i tot el mateix president Montilla hi va intervenir per fer una crida al consum.
De cop i volta tot es va frenar i la gasolina va començar a caure. I la gent comuna, en la seva ignorància, va pensar que s'acostaven temps millors perquè la gasolina havia baixat més de 20 cèntims i els sopars de Nadal sortien més barats que l'any passat i que les rebaixes es prometien fastuoses, amb descomptes de fins al 70%. Si això era crisi, benvinguda la crisi, van pensar molts. Però ara resulta que la deflació ha estat massa ràpida i tot allò que ens sembla tan magnífic acabarà amb nosaltres, perquè, amb aquest 1,5% d'increment de l'IPC, ¿quina força tindran --si és que encara els queden forces i no els han acomiadat abans-- els treballadors per poder negociar els convenis?.
O sigui, que més val creure en l'home del temps que en l'economista de capçalera. Perquè, si les coses pugen, malament. Però si les coses baixen massa, més malament encara. Almenys sabem que una nevada s'acaba fonent i és un meteor universal. Això de l'economia, en canvi, ens crea massa sospites. Perquè cada vegada que es parla del perill d'inflació o de deflació no sabem què podem fer per evitar-ho, ni tampoc per a qui és el perill.
Res de nou. Continuarem sense saber qui guanya, però ens resignarem a saber que sempre perdem els mateixos. Fem el que fem, sempre perdem.
De El Periodico Catalunya
Només així s'explica la perplexitat amb què anem arrossegant-nos per aquesta crisi econòmica que va néixer de les trampes d'uns rics transatlàntics i que ara ha desembocat en un increment brutal de l'atur. Els mitjans de comunicació ens adverteixen del risc de deflació, però aquest concepte se'ns escapa. Primer ens van dir que els preus pujaven moltíssim i que d'això se'n deia inflació i que no era gens bo. Tot pujava, des de la gasolina fins a les maleïdes mongetes tendres. Ens encaminàvem tant al desastre que fins i tot el mateix president Montilla hi va intervenir per fer una crida al consum.
De cop i volta tot es va frenar i la gasolina va començar a caure. I la gent comuna, en la seva ignorància, va pensar que s'acostaven temps millors perquè la gasolina havia baixat més de 20 cèntims i els sopars de Nadal sortien més barats que l'any passat i que les rebaixes es prometien fastuoses, amb descomptes de fins al 70%. Si això era crisi, benvinguda la crisi, van pensar molts. Però ara resulta que la deflació ha estat massa ràpida i tot allò que ens sembla tan magnífic acabarà amb nosaltres, perquè, amb aquest 1,5% d'increment de l'IPC, ¿quina força tindran --si és que encara els queden forces i no els han acomiadat abans-- els treballadors per poder negociar els convenis?.
O sigui, que més val creure en l'home del temps que en l'economista de capçalera. Perquè, si les coses pugen, malament. Però si les coses baixen massa, més malament encara. Almenys sabem que una nevada s'acaba fonent i és un meteor universal. Això de l'economia, en canvi, ens crea massa sospites. Perquè cada vegada que es parla del perill d'inflació o de deflació no sabem què podem fer per evitar-ho, ni tampoc per a qui és el perill.
Res de nou. Continuarem sense saber qui guanya, però ens resignarem a saber que sempre perdem els mateixos. Fem el que fem, sempre perdem.
De El Periodico Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada