JOSEP MARIA Espinàs
En l'origen de la crisi actual segurament hi ha una sèrie de factors que jo evindentment ignoro. És més greu que els que en saben no hagin avisat a temps, i amb una àmplia difusió, de les perilloses conseqüències de com anava el món.
Aquest no és un article basat en la falta de visió dels responsables sinó en la sorpresa que provoquen algunes mesures que intenten reduir el desastre. Som molts els ciutadans normals que estem desconcertats, quan veiem, per exemple, que les administracions estatals han decidit ajudar indústries tan importants com la de l'automòbil. No parlo, ara, de les entitats bancàries, en les quals tothom hi ha posat, juntament amb els seus diners, la seva fe. Parlo del suport a empreses que tenen amos i reparteixen beneficis.
El criteri que es segueix per decidir quina empresa ha de ser ajudada és el seu volum. Un volum tan considerable com Ford, Chrysler, General Motors. Els estats europeus i l'espanyol també volen salvar els grans fracassats. L'operació costa milers de milions. Aquesta preferència per salvar els poderosos --els qui eren poderosos-- l'entenc molt bé. Són les empreses que compten amb tant de personal que, si es veuen obligades a tancar, milers i milers de ciutadans es quedaran sense feina. Un gran exèrcit d'aturats. Un terrible problema social i especialment visible.
Els alts directius d'aquestes històriques empreses --comprades i venudes entre si-- poden haver estat un cas d'imprevisió, d'ineficàcia o del que sigui, però els seus treballadors no en tenen cap culpa. Si aquests monstres s'ensorren, qui s'ensorra són les famílies que depenen d'un jornal.
O sigui que les botigues del meu barri, de tots els barris i de totes les ciutats, ho tenen molt malament. Un total de 50.000 obrers que siguin acomiadats de sobte és un escàndol. Però si són 50.000 treballadors els que han de tancar els seus milers de petits negocis, no rebran cap suport. ¿Quina és la lliçó de la història? No es pot ser petit, no es pot ser independent.
Els mals gestors de les grans empreses que fracassen acostumen a estar protegits --contractes blindats, en diuen-- però allò que ha estat mal gestionat era una gran indústria que afecta una modesta merceria, una sabateria o un bar. El propietari i l'empleat que tingui, ¿rebran alguna atenció de l'Estat?
Si jo em quedo sense lectors, ¿l'Administració pública me'n proporcionarà uns quants?
De El Periodico Catalunya ( 16/12/08 )
Aquest no és un article basat en la falta de visió dels responsables sinó en la sorpresa que provoquen algunes mesures que intenten reduir el desastre. Som molts els ciutadans normals que estem desconcertats, quan veiem, per exemple, que les administracions estatals han decidit ajudar indústries tan importants com la de l'automòbil. No parlo, ara, de les entitats bancàries, en les quals tothom hi ha posat, juntament amb els seus diners, la seva fe. Parlo del suport a empreses que tenen amos i reparteixen beneficis.
El criteri que es segueix per decidir quina empresa ha de ser ajudada és el seu volum. Un volum tan considerable com Ford, Chrysler, General Motors. Els estats europeus i l'espanyol també volen salvar els grans fracassats. L'operació costa milers de milions. Aquesta preferència per salvar els poderosos --els qui eren poderosos-- l'entenc molt bé. Són les empreses que compten amb tant de personal que, si es veuen obligades a tancar, milers i milers de ciutadans es quedaran sense feina. Un gran exèrcit d'aturats. Un terrible problema social i especialment visible.
Els alts directius d'aquestes històriques empreses --comprades i venudes entre si-- poden haver estat un cas d'imprevisió, d'ineficàcia o del que sigui, però els seus treballadors no en tenen cap culpa. Si aquests monstres s'ensorren, qui s'ensorra són les famílies que depenen d'un jornal.
O sigui que les botigues del meu barri, de tots els barris i de totes les ciutats, ho tenen molt malament. Un total de 50.000 obrers que siguin acomiadats de sobte és un escàndol. Però si són 50.000 treballadors els que han de tancar els seus milers de petits negocis, no rebran cap suport. ¿Quina és la lliçó de la història? No es pot ser petit, no es pot ser independent.
Els mals gestors de les grans empreses que fracassen acostumen a estar protegits --contractes blindats, en diuen-- però allò que ha estat mal gestionat era una gran indústria que afecta una modesta merceria, una sabateria o un bar. El propietari i l'empleat que tingui, ¿rebran alguna atenció de l'Estat?
Si jo em quedo sense lectors, ¿l'Administració pública me'n proporcionarà uns quants?
De El Periodico Catalunya ( 16/12/08 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada