Eurodiputat per CiU
Mai com ara no hi ha hagut tanta liquiditat (diner en efectiu) injectada pels bancs centrals al sistema bancari i mai com ara no hi havia hagut tanta liquiditat congelada o petrificada als balanços dels bancs i de les caixes. Ja sigui atresorada a les caixes fortes del sistema bancari, per reforçar-ne la solvència,o bé esmerçada a comprar actius a les empreses immobiliàries a les quals han prestat diners, per evitar-ne la fallida, ara resulta que no hi ha prou liquiditat per renovar crèdits ja existents a moltes petites i mitjanes empreses solvents del país. Si als anys vuitanta molts bancs espanyols es van empassar grans indústries en fallida, la lenta digestió de les quals va fer molt més llarga la sortida de la crisi econòmica, ¿els bancs i les caixes estan fent el mateix amb la construcció? ARA TOTS HEM DE CÓRRER A RESCATAR la constructora Sacyr de Luis del Rivero, l’amic de Zapatero, per evitar una suspensió de pagaments cantada (18.000 milions de deute acumulat)que arrossegaria principalment el Banco Santander (1.154 milions) i Caja Madrid (933milions). Del Rivero va venir en plena cresta de l’onada al Cercle d’Economia a explicar als empresaris catalans quehaviacompratun20%de Repsol sense tenir un euro, tirant-los en cara la seva prudència malaltissa i la seva por provinciana al palanquejament ( deute en relació als fons propis); nova dir, però, que sense un Estat com a xarxa de protecció no es pot fer d’empresari trapezista. Avui Sacyrexigeixvendreelseu20%deRepsol al preu que va pagar, 27€ per acció, quan Repsol va tancar dimarts a 14€, sense assumir cap pèrdua en el seu balanç. I se senten veus al PSOE que demanen que l’ICO o la SEPI compri el20%de Repsol per rescatar Sacyr, fet que comportaria retallar més inversions públiques i més polítiques socials que es regategen als catalans. ¿El govern català no té res a dir sobre això? Acciona, Sacyr i Endesa deuen més de 55.000 milions d’euros per les seves compres d’Endesa, Repsol i Iberdrola. I així, el nostre sector energètic es troba avui en una posició molt vulnerable i sense accionistes estables: coses que passen per lliurar l’energia del país als constructors per preservar-ne “l’espanyolitat”. Sort que a Madrid no són nacionalistes! Els catalans, però, avui estem dins d’una casa que pot caure’ns al damunt.
EL NOSTRE SISTEMA ECONÒMIC ES BASA en el crèdit bancari i per això ara la seva sobtada reducció està comportant conseqüències dramàtiques. El sistema financer, que canalitza l’estalvi cap a la inversió, s’ha col·lapsat en part. Els bancs i les caixes redueixen el crèdit per sobreviure i els Estats actuen desesperadament: assumint riscos molt alts per garantir que rutllin les economies posen en perill la seva solvència futura. L’estalvi fuig cap a la renda fixa tot i que la seva rendibilitat és molt baixa i per això baixa la borsa: no hi entren compradors. De diner per entrar-hi n’hi ha molt, sobretot en fons sobirans de països emergents, que saben
que el temps juga a favor seu.
Entre el 1929 i el 1932 es va produir una caiguda d’un 25% de l’oferta monetària (quantitat de diner) i d’un 25% del nivell de preus i la taxa d’atur va pujar del 3%al 23%. La disminució de l’oferta monetària no va provenir pas d’una reducció de la base monetària (bitllets i monedes), que va augmentar, sinó d’una crisi de confiança en el sistema bancari: les fallides bancàries van provocar retirades massives de dipòsits i el coeficient d’efectiu (efectiu en mans del públic en relació als dipòsits bancaris) va passar entre el 1929 i el 1932 del 17% al 41%. Per bé que els bancs centrals creen bitllets i monedes, aquesta base monetària només representa d’un 10 a un 15% de l’oferta monetària. Tota la resta és diner bancari, el diner que creen els bancs: no pas imprimint bitllets com havien fet sempre fins al segle XIX (quan els bancs centrals públics en passen a monopolitzar l’emissió), sinó convertint molt ràpidament dipòsits captats en crèdits atorgats. I així una mateixa quantitat de bitllets pot, circulant molt ràpidament gràcies als eficients sistemes bancaris moderns, finançar moltes transaccions. Entre el 1929 i el 1932 el procés de creació de diner bancari, però, es va invertir: les retirades de dipòsits van provocar una caiguda dels crèdits que va reduir l’oferta monetària i van originar la deflació. A diferència dels anys 30 ara es rescaten bancs i es garanteixen dipòsits bancaris; avui, però, s’injecta, com als anys 30,més i més base monetària que no s’està convertint en crèdits ni arribant a les empreses. I si el crèdit cau perquè la confiança triga molt a restaurar-se també disminuirà l’oferta monetària.
L’ECONOMIA ÉS IMPREVISIBLE, PERQUÈ els homes també ho són. Cada dia milions d’empreses i de persones prenen decisions d’inversió i de consum impossibles de predir el dia abans. Fa sis mesos, per exemple, milions de persones a tot el món tenien previst de renovar el seu cotxe abans de final d’any.Ara s’estan ajornant moltes renovacions, perquè la crisi de confiança del sistema financer s’ha encomanat a l’economia real... Cal evitar de caure en el pou d’un capitalisme sense capital.
EL NOSTRE SISTEMA ECONÒMIC ES BASA en el crèdit bancari i per això ara la seva sobtada reducció està comportant conseqüències dramàtiques. El sistema financer, que canalitza l’estalvi cap a la inversió, s’ha col·lapsat en part. Els bancs i les caixes redueixen el crèdit per sobreviure i els Estats actuen desesperadament: assumint riscos molt alts per garantir que rutllin les economies posen en perill la seva solvència futura. L’estalvi fuig cap a la renda fixa tot i que la seva rendibilitat és molt baixa i per això baixa la borsa: no hi entren compradors. De diner per entrar-hi n’hi ha molt, sobretot en fons sobirans de països emergents, que saben
que el temps juga a favor seu.
Entre el 1929 i el 1932 es va produir una caiguda d’un 25% de l’oferta monetària (quantitat de diner) i d’un 25% del nivell de preus i la taxa d’atur va pujar del 3%al 23%. La disminució de l’oferta monetària no va provenir pas d’una reducció de la base monetària (bitllets i monedes), que va augmentar, sinó d’una crisi de confiança en el sistema bancari: les fallides bancàries van provocar retirades massives de dipòsits i el coeficient d’efectiu (efectiu en mans del públic en relació als dipòsits bancaris) va passar entre el 1929 i el 1932 del 17% al 41%. Per bé que els bancs centrals creen bitllets i monedes, aquesta base monetària només representa d’un 10 a un 15% de l’oferta monetària. Tota la resta és diner bancari, el diner que creen els bancs: no pas imprimint bitllets com havien fet sempre fins al segle XIX (quan els bancs centrals públics en passen a monopolitzar l’emissió), sinó convertint molt ràpidament dipòsits captats en crèdits atorgats. I així una mateixa quantitat de bitllets pot, circulant molt ràpidament gràcies als eficients sistemes bancaris moderns, finançar moltes transaccions. Entre el 1929 i el 1932 el procés de creació de diner bancari, però, es va invertir: les retirades de dipòsits van provocar una caiguda dels crèdits que va reduir l’oferta monetària i van originar la deflació. A diferència dels anys 30 ara es rescaten bancs i es garanteixen dipòsits bancaris; avui, però, s’injecta, com als anys 30,més i més base monetària que no s’està convertint en crèdits ni arribant a les empreses. I si el crèdit cau perquè la confiança triga molt a restaurar-se també disminuirà l’oferta monetària.
L’ECONOMIA ÉS IMPREVISIBLE, PERQUÈ els homes també ho són. Cada dia milions d’empreses i de persones prenen decisions d’inversió i de consum impossibles de predir el dia abans. Fa sis mesos, per exemple, milions de persones a tot el món tenien previst de renovar el seu cotxe abans de final d’any.Ara s’estan ajornant moltes renovacions, perquè la crisi de confiança del sistema financer s’ha encomanat a l’economia real... Cal evitar de caure en el pou d’un capitalisme sense capital.
27/11/08
de l'Avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada