Josep Bayerri
El concepte de Vegueria de l’Ebre és recent. Aquest terme mai s’havia utilitzat abans de la dècada dels setanta. Fins 1716 i a la divisió territorial de la Generalitat Republicana (1938) era Vegueria de Tortosa o Regió Vª, però sense la Ribera d’Ebre, pertanyent a Reus. Al número extraordinari de “Serra d’Or” (setembre de 1965), la primera vegada que es fa una proposta unitària per a les quatre comarques, es parla de “Regió de l’Ebre”, com també a l’obra d’Ernest Lluch i Eugeni Giralt “L’economia de la Regió de l’Ebre (1967); mentre, al llibre de Mariano Jover, es publicava per primera vegada un plànol conjunt de les quatre comarques, fet per mi, sota la denominació de “Territorio de Tortosa” (1972). Em cap l’honor d’haver estat la primera persona que va utilitzar el nom “Vegueria del Ebro”, aleshores en castellà a la revista “Economia Mediterranea” (1974) i altres escrits; així es superaven fusionant-se les dues denominacions anteriors: Vegueria de Tortosa i Regió de l’Ebre
El moment clau fou a l’inici de la transició que coincidí amb aquell gran moviment popular que s’anomenà Congrés de Cultura Catalana. A Tortosa es va posar en marxa el desembre de 1975 impulsat per una troica que faria possible importants iniciatives: Josep Mª Castells (PSUC), Joan Martí (CiU) i jo mateix (PSC). Aviat s’hi sumarien persones significatives del Montsià: Josep Maria Simó (PSC) i Joan Josep Grau (aleshores PSUC), d’Amposta; Manuel Castellà (CiU de Sant Carles de la Ràpita ), Jaume Antich, d’Ulldecona (PSC d’Ulldecona); Victor Gimeno (PSUC de La Sènia) i altres. També de la Terra Alta com Anton Monner (CiU de Gandesa). Aquell mateix mes es constituï la que s’anomenaria Assemblea General d’entitats de la Vegueria de l’Ebre. S’utilitzà obertament i pública el nom de “Vegueria de l’Ebre” que era pràcticament desconegut.
Des del primer dia la Vegueria de l’Ebre incloïa les quatre comarques; les tres la Regió Vª i la Ribera d’Ebre. No fou fàcil convèncer la gent de la Ribera d’Ebre. La Ribera d’Ebre tenia en aquells moments uns problemes més greus: el dels projectes de nous embassaments sobre l’Ebre a Xerta (que hagués inundat des de Benifallet a Ginestar) i Garcia (fins Ascó); i, les dues centrals nuclears d’Ascó en obres des de 1974. Tot això, sense cap reconeixement institucional, ja que la comarca de la Ribera no existia a cap efecte i els seus pobles estaven repartits entre els partits judicials de Gandesa (Miravet, Benissanet, Móra d’Ebre, Ascó), Tortosa (Rasquera i Ginestar) i Falset (la resta), com actualment continua. Això obligà a cercar fórmules singulars de representació com la CARE, amb apoderaments atorgats davant notari.
Ells al·legaven que la seva ciutat de referència era Reus on anaven a comprar, al metge, a l’Institut, al cine o simplement a passejar i que Tortosa els quedava lluny i mal comunicada. Els urbanistes expliquen que les tendències de desplaçament són sempre en la direcció dels vectors que conflueixen sobre les grans capitals, en aquest cas Barcelona. La problemàtica viva, i l’esperit reivindicatiu dels riberencs els feren comprendre que els principals problemes que afectaven fins i tot a la seva subsistència física (nous embassaments, transvasaments, nuclearització, economia agrària,...) els lligaven al Baix Ebre-Monstià, que és on trobarien aliats i no pas a Reus. Apostar per un gran eix de comunicacions Amposta-Tortosa-Mora-Flix-Lleida que donés una alternativa a l’únic aleshores operatiu Alcanyís-Gandesa-Mora-Falset-Reus-Tarragona era una necessitat prioritària.
A la quarta reunió plenària de l’Assemblea d’Entitats, celebrada el 8 d’abril de 1976 a la Casa Diocesana de Tortosa (avui Escola Oficial d’Idiomes) es va discutir un projecte de declaració programàtica que havia elaborat jo com a ponent. Els representants de la Ribera d’Ebre, encapçalats per Josep Mª Sáez (Miravet), Mercè Martinez Alier (Ginestar), Carmel Biarnès i Joan Carranza (Ascó) van proposar diverses modificacions relatives al capítol d’aprofitaments energètics, que foren incorporades. Aquest document fou aprovat per l’assemblea i posteriorment ratificat a la cloenda de l’àmbit d’Ordenació del Territori del Congrés de Cultura Catalana, celebrada a l’església de Sant Domènec de Tortosa el 25 de setembre de 1977, en una sessió solemne que vaig tenir l’honor de presidir.
A principis de 1977 s’havia produït una forta topada amb l’organització del Congrés de Cultura Catalana de Reus que reivindicaven com a àmbit d’actuació la Vegueria d’abans de la Guerra, amb capital a Reus, que incloïa la comarca de la Ribera d’Ebre. Es convocà una reunió a Móra amb l’assistència del president de la seva comissió organitzadora, Jordi Escoda Vila i gent del Centre de Lectura de Reus amb el suport dels riberencs Jordi Just i en menor grau Carmel Biarnès i Pere Borrass. En tenir notícia de la reunió varem acudir Joan Martí, Francesc March i jo, per defensar la tesi de la vinculació de la Ribera amb les altres tres comarques de l’Ebre i la participació al seu projecte de futur. Tot i no desvincular-se de Reus, la gent de la Ribera van optar per treballar amb Tortosa per la coincidència en temes substancials com els hidràulics (embassaments) i energètics (nuclears), especialment quan la proposta de recuperar la Vegueria de Reus es demostrà inviable, el que suposava que administrativament la ciutat de referència per a la Ribera hauria de ser Tarragona. La història va demostrar que varen encertar amb la gran unitat territorial assolida per tota la gent de l’Ebre amb motiu de la lluita contra el PHN el 2000.
Pel que fa a la unitat en demanar la vegueria, tant el projecte presentat per mi com el document aprovat i després ratificat diu textualment: “Reivindiquem la Vegueria de l’Ebre com a única instancia política i operativa intermèdia entre la Generalitat i les comarques de l’Ebre...” al que es va afegir a petició de Ribera d’Ebre “És urgent una planificació territorial que comporti necessàriament el control demogràfic i la planificació dels aprofitaments dels recursos: aigua, espai, energia,...etc. que constitueixen el nostre patrimoni, al llarg de l’eix de l’Ebre, eix natural i històric de la nostra Vegueria”. A l’aprovar-se realitzar un Estudi d’alternatives i desenvolupament econòmic de les comarques de l’Ebre finançat per la Diputació (1977), dels 15 membres de la Comissió de control 5 eren de la Ribera d’Ebre (Jordi Just, Mercè Martinez Alier, Joan Carranza, Josep Mª Sáez i Pere Borràs).
El 1978, amb la vinguda de Tarradellas i la creació del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre es posa en marxa per primera vegada a la història una institució oficial amb àmbit sobre les quatre comarques, fins i tot els alcaldes encara franquistes de Tortosa (Felipe Tallada), Amposta (Josep Fàbregues), Gandesa (Jaume Ruiz) i de Mora (Ramon Calanda) formaren part de l’òrgan executiu. L’any següent serien substituïts pels representants democràtics de 20 ajuntaments entre els que hi havia els alcaldes de Tortosa (Vicent Beguer, CiU), Perelló (Salvador Pallarès, Indp. ), Amposta (Josep Gil, PSUC), Alcanar (Xavier Ulldemolins, Indp.), Santa Bàrbara (Josep Bertomeu, CiU), La Sénia (Víctor Gimeno, PSUC), Móra la Nova (Joan Sabanza, ERC), Flix (Pere Muñoz, PSUC), Ascó (Joan Carranza, Indp. ), Horta de Sant Joan (Joan Malràs, UCD) i els regidors de Gandesa (Jaume Ruiz, UCD i Anton Monner, CiU), i de Móra la Nova (Julio Vives, CiU ).
En aprovar-se l’Estatut de 1979 la paraula Vegueria quedà aparcada; als successius documents s’utilitzava sovint la denominació Terres de l’Ebre (CITE i delegació del Govern), Comarques de l’Ebre (IDECE) i novament Regió de l’Ebre (al Pla Territorial). Jordi Pujol fou sempre reticent a la substitució de les Diputacions Provincials per Vegueries, ell optava per atomitzar al poder en comarques i llançà la proposta de província única per a tot Catalunya. Durant la seva primera visita a Tortosa, el setembre de 1980 li vaig preguntar: Per a quant la Vegueria? I va respondre que això no era prioritari. No ho va ser durant 21 anys. En canvi Artur Mas, essent Conseller en Cap, sempre tingué més sensibilitat envers el tema i el març del 2001 va prendre la important decisió de crear la delegació del Govern, amb seu a Tortosa i els serveis territorials dels diferents departaments, que ha esdevingut la mesura més important mai adoptada per institucionalitzar el territori (el vuitanta per cent del funcionariat i serveis ja estan en funcionament, al marge de que hagi o no vegueria), i que ha estat assumida, ampliada i consolidada en arribar l’actual govern tripartit el desembre del 2003.
L’Estatut de 2006 ha recuperat definitivament la denominació de Vegueries per identificar la divisió territorial de la Generalitat i el projecte de llei que les desplega consagra el nom de “Vegueria de les Terres de l’Ebre”. És normal que hagin reticències per part d’alguns, que cada vegada que toca la campana apareguin els “ismes” i es formulin reclamacions i demandes d’un major protagonisme lligades a afanys politics d’acontentar la pròpia clientela. Mai plou a gust de tothom. La unitat aconseguida el 1977 a dia d’avui es irrepetible. Les coses són com són. Es normal que el PP posi pals a la roda, els seus partidaris són enemics declarats de tot el que signifiqui avançar en el procés d’autogovern i institucionalització de Catalunya. CiU, però, no pot oposar-se a la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre. No pot anar contra el desplegament d’un estatut que van votar afirmativament. No pot desdir-se el camí que va endegar Artur Mas fa nou anys, i el president de la Diputació Josep Mª Poblet fa un any, ni del posicionament reiteradament expressat pels seus dirigents Francesc Sancho, Xavier Pallarès i per l’alcalde de Tortosa. O, és que ara canviaran per sotmetre`s a l’oportunisme sectari de Felip Puig? Puig diu que aquesta llei esta feta sota “interessos partidistes i no de país”, potser si, però l’oposició visceral abans de discutir-la al Parlament si que respon a “interessos partidistes i no de país”. A banda de la posició maximalista de l’alcalde d’Amposta (que ara ja no parla de co-capitalitat sinó d’instal·lar la seu de la vegueria vora del seu ajuntament) cal que l’organització nacionalista d’aquestes comarques es manifesti clarament per la Vegueria. Els partits han de ser coherents i no oportunistes per raons electorals i tots plegats saber explicar a la gent d’arreu de Catalunya perquè les Terres de l’Ebre demanen una institució pròpia. Els que no estem en nòmina estem obligats a exigir-ho. La política no pot ser un circ.
En un recent article meu ja ho advertia en demanar una llei especifica per a les Terres de l’Ebre. En certa manera el text presentat ja ho preveu donant preeminència a la Vegueria de les Terres de l’Ebre després de les quatre corresponents a les actuals províncies i deixant les vegueries central i pirinenca per a una tercera fase havent de superar el greu obstacle de modificar els límits provincials. Primer, però, s’ha d’aprovar la llei i el fantasma del “filibusterisme” plana sobre els escons del parlament català. Són conscients els politics de CiU a les Terres de l’Ebre de la greu responsabilitat política si la nostra vegueria pugui no crear-se per culpa del seu partit?
El concepte de Vegueria de l’Ebre és recent. Aquest terme mai s’havia utilitzat abans de la dècada dels setanta. Fins 1716 i a la divisió territorial de la Generalitat Republicana (1938) era Vegueria de Tortosa o Regió Vª, però sense la Ribera d’Ebre, pertanyent a Reus. Al número extraordinari de “Serra d’Or” (setembre de 1965), la primera vegada que es fa una proposta unitària per a les quatre comarques, es parla de “Regió de l’Ebre”, com també a l’obra d’Ernest Lluch i Eugeni Giralt “L’economia de la Regió de l’Ebre (1967); mentre, al llibre de Mariano Jover, es publicava per primera vegada un plànol conjunt de les quatre comarques, fet per mi, sota la denominació de “Territorio de Tortosa” (1972). Em cap l’honor d’haver estat la primera persona que va utilitzar el nom “Vegueria del Ebro”, aleshores en castellà a la revista “Economia Mediterranea” (1974) i altres escrits; així es superaven fusionant-se les dues denominacions anteriors: Vegueria de Tortosa i Regió de l’Ebre
El moment clau fou a l’inici de la transició que coincidí amb aquell gran moviment popular que s’anomenà Congrés de Cultura Catalana. A Tortosa es va posar en marxa el desembre de 1975 impulsat per una troica que faria possible importants iniciatives: Josep Mª Castells (PSUC), Joan Martí (CiU) i jo mateix (PSC). Aviat s’hi sumarien persones significatives del Montsià: Josep Maria Simó (PSC) i Joan Josep Grau (aleshores PSUC), d’Amposta; Manuel Castellà (CiU de Sant Carles de la Ràpita ), Jaume Antich, d’Ulldecona (PSC d’Ulldecona); Victor Gimeno (PSUC de La Sènia) i altres. També de la Terra Alta com Anton Monner (CiU de Gandesa). Aquell mateix mes es constituï la que s’anomenaria Assemblea General d’entitats de la Vegueria de l’Ebre. S’utilitzà obertament i pública el nom de “Vegueria de l’Ebre” que era pràcticament desconegut.
Des del primer dia la Vegueria de l’Ebre incloïa les quatre comarques; les tres la Regió Vª i la Ribera d’Ebre. No fou fàcil convèncer la gent de la Ribera d’Ebre. La Ribera d’Ebre tenia en aquells moments uns problemes més greus: el dels projectes de nous embassaments sobre l’Ebre a Xerta (que hagués inundat des de Benifallet a Ginestar) i Garcia (fins Ascó); i, les dues centrals nuclears d’Ascó en obres des de 1974. Tot això, sense cap reconeixement institucional, ja que la comarca de la Ribera no existia a cap efecte i els seus pobles estaven repartits entre els partits judicials de Gandesa (Miravet, Benissanet, Móra d’Ebre, Ascó), Tortosa (Rasquera i Ginestar) i Falset (la resta), com actualment continua. Això obligà a cercar fórmules singulars de representació com la CARE, amb apoderaments atorgats davant notari.
Ells al·legaven que la seva ciutat de referència era Reus on anaven a comprar, al metge, a l’Institut, al cine o simplement a passejar i que Tortosa els quedava lluny i mal comunicada. Els urbanistes expliquen que les tendències de desplaçament són sempre en la direcció dels vectors que conflueixen sobre les grans capitals, en aquest cas Barcelona. La problemàtica viva, i l’esperit reivindicatiu dels riberencs els feren comprendre que els principals problemes que afectaven fins i tot a la seva subsistència física (nous embassaments, transvasaments, nuclearització, economia agrària,...) els lligaven al Baix Ebre-Monstià, que és on trobarien aliats i no pas a Reus. Apostar per un gran eix de comunicacions Amposta-Tortosa-Mora-Flix-Lleida que donés una alternativa a l’únic aleshores operatiu Alcanyís-Gandesa-Mora-Falset-Reus-Tarragona era una necessitat prioritària.
A la quarta reunió plenària de l’Assemblea d’Entitats, celebrada el 8 d’abril de 1976 a la Casa Diocesana de Tortosa (avui Escola Oficial d’Idiomes) es va discutir un projecte de declaració programàtica que havia elaborat jo com a ponent. Els representants de la Ribera d’Ebre, encapçalats per Josep Mª Sáez (Miravet), Mercè Martinez Alier (Ginestar), Carmel Biarnès i Joan Carranza (Ascó) van proposar diverses modificacions relatives al capítol d’aprofitaments energètics, que foren incorporades. Aquest document fou aprovat per l’assemblea i posteriorment ratificat a la cloenda de l’àmbit d’Ordenació del Territori del Congrés de Cultura Catalana, celebrada a l’església de Sant Domènec de Tortosa el 25 de setembre de 1977, en una sessió solemne que vaig tenir l’honor de presidir.
A principis de 1977 s’havia produït una forta topada amb l’organització del Congrés de Cultura Catalana de Reus que reivindicaven com a àmbit d’actuació la Vegueria d’abans de la Guerra, amb capital a Reus, que incloïa la comarca de la Ribera d’Ebre. Es convocà una reunió a Móra amb l’assistència del president de la seva comissió organitzadora, Jordi Escoda Vila i gent del Centre de Lectura de Reus amb el suport dels riberencs Jordi Just i en menor grau Carmel Biarnès i Pere Borrass. En tenir notícia de la reunió varem acudir Joan Martí, Francesc March i jo, per defensar la tesi de la vinculació de la Ribera amb les altres tres comarques de l’Ebre i la participació al seu projecte de futur. Tot i no desvincular-se de Reus, la gent de la Ribera van optar per treballar amb Tortosa per la coincidència en temes substancials com els hidràulics (embassaments) i energètics (nuclears), especialment quan la proposta de recuperar la Vegueria de Reus es demostrà inviable, el que suposava que administrativament la ciutat de referència per a la Ribera hauria de ser Tarragona. La història va demostrar que varen encertar amb la gran unitat territorial assolida per tota la gent de l’Ebre amb motiu de la lluita contra el PHN el 2000.
Pel que fa a la unitat en demanar la vegueria, tant el projecte presentat per mi com el document aprovat i després ratificat diu textualment: “Reivindiquem la Vegueria de l’Ebre com a única instancia política i operativa intermèdia entre la Generalitat i les comarques de l’Ebre...” al que es va afegir a petició de Ribera d’Ebre “És urgent una planificació territorial que comporti necessàriament el control demogràfic i la planificació dels aprofitaments dels recursos: aigua, espai, energia,...etc. que constitueixen el nostre patrimoni, al llarg de l’eix de l’Ebre, eix natural i històric de la nostra Vegueria”. A l’aprovar-se realitzar un Estudi d’alternatives i desenvolupament econòmic de les comarques de l’Ebre finançat per la Diputació (1977), dels 15 membres de la Comissió de control 5 eren de la Ribera d’Ebre (Jordi Just, Mercè Martinez Alier, Joan Carranza, Josep Mª Sáez i Pere Borràs).
El 1978, amb la vinguda de Tarradellas i la creació del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre es posa en marxa per primera vegada a la història una institució oficial amb àmbit sobre les quatre comarques, fins i tot els alcaldes encara franquistes de Tortosa (Felipe Tallada), Amposta (Josep Fàbregues), Gandesa (Jaume Ruiz) i de Mora (Ramon Calanda) formaren part de l’òrgan executiu. L’any següent serien substituïts pels representants democràtics de 20 ajuntaments entre els que hi havia els alcaldes de Tortosa (Vicent Beguer, CiU), Perelló (Salvador Pallarès, Indp. ), Amposta (Josep Gil, PSUC), Alcanar (Xavier Ulldemolins, Indp.), Santa Bàrbara (Josep Bertomeu, CiU), La Sénia (Víctor Gimeno, PSUC), Móra la Nova (Joan Sabanza, ERC), Flix (Pere Muñoz, PSUC), Ascó (Joan Carranza, Indp. ), Horta de Sant Joan (Joan Malràs, UCD) i els regidors de Gandesa (Jaume Ruiz, UCD i Anton Monner, CiU), i de Móra la Nova (Julio Vives, CiU ).
En aprovar-se l’Estatut de 1979 la paraula Vegueria quedà aparcada; als successius documents s’utilitzava sovint la denominació Terres de l’Ebre (CITE i delegació del Govern), Comarques de l’Ebre (IDECE) i novament Regió de l’Ebre (al Pla Territorial). Jordi Pujol fou sempre reticent a la substitució de les Diputacions Provincials per Vegueries, ell optava per atomitzar al poder en comarques i llançà la proposta de província única per a tot Catalunya. Durant la seva primera visita a Tortosa, el setembre de 1980 li vaig preguntar: Per a quant la Vegueria? I va respondre que això no era prioritari. No ho va ser durant 21 anys. En canvi Artur Mas, essent Conseller en Cap, sempre tingué més sensibilitat envers el tema i el març del 2001 va prendre la important decisió de crear la delegació del Govern, amb seu a Tortosa i els serveis territorials dels diferents departaments, que ha esdevingut la mesura més important mai adoptada per institucionalitzar el territori (el vuitanta per cent del funcionariat i serveis ja estan en funcionament, al marge de que hagi o no vegueria), i que ha estat assumida, ampliada i consolidada en arribar l’actual govern tripartit el desembre del 2003.
L’Estatut de 2006 ha recuperat definitivament la denominació de Vegueries per identificar la divisió territorial de la Generalitat i el projecte de llei que les desplega consagra el nom de “Vegueria de les Terres de l’Ebre”. És normal que hagin reticències per part d’alguns, que cada vegada que toca la campana apareguin els “ismes” i es formulin reclamacions i demandes d’un major protagonisme lligades a afanys politics d’acontentar la pròpia clientela. Mai plou a gust de tothom. La unitat aconseguida el 1977 a dia d’avui es irrepetible. Les coses són com són. Es normal que el PP posi pals a la roda, els seus partidaris són enemics declarats de tot el que signifiqui avançar en el procés d’autogovern i institucionalització de Catalunya. CiU, però, no pot oposar-se a la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre. No pot anar contra el desplegament d’un estatut que van votar afirmativament. No pot desdir-se el camí que va endegar Artur Mas fa nou anys, i el president de la Diputació Josep Mª Poblet fa un any, ni del posicionament reiteradament expressat pels seus dirigents Francesc Sancho, Xavier Pallarès i per l’alcalde de Tortosa. O, és que ara canviaran per sotmetre`s a l’oportunisme sectari de Felip Puig? Puig diu que aquesta llei esta feta sota “interessos partidistes i no de país”, potser si, però l’oposició visceral abans de discutir-la al Parlament si que respon a “interessos partidistes i no de país”. A banda de la posició maximalista de l’alcalde d’Amposta (que ara ja no parla de co-capitalitat sinó d’instal·lar la seu de la vegueria vora del seu ajuntament) cal que l’organització nacionalista d’aquestes comarques es manifesti clarament per la Vegueria. Els partits han de ser coherents i no oportunistes per raons electorals i tots plegats saber explicar a la gent d’arreu de Catalunya perquè les Terres de l’Ebre demanen una institució pròpia. Els que no estem en nòmina estem obligats a exigir-ho. La política no pot ser un circ.
En un recent article meu ja ho advertia en demanar una llei especifica per a les Terres de l’Ebre. En certa manera el text presentat ja ho preveu donant preeminència a la Vegueria de les Terres de l’Ebre després de les quatre corresponents a les actuals províncies i deixant les vegueries central i pirinenca per a una tercera fase havent de superar el greu obstacle de modificar els límits provincials. Primer, però, s’ha d’aprovar la llei i el fantasma del “filibusterisme” plana sobre els escons del parlament català. Són conscients els politics de CiU a les Terres de l’Ebre de la greu responsabilitat política si la nostra vegueria pugui no crear-se per culpa del seu partit?
Josep Bayerri Raga és periodista,
a més d'Arquitecte Tècnic Urbanista
Membre fundador de la Sociedat Catalana d’Ordenació del Territori (1977)
Membre del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre (1978-1980)
Membre del Consell Rector de l’IDECE (1995-1997)
i Director del pla Estratègic Territorial de les Terres de l’Ebre (1997-1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada